Una de les primeres referències de la utilització de castells de focs apareix a la premsa local l'any 1885. Anteriorment, l'encarregat de tancar la nostra Festa Major era la cucanya
Segons el setmanari El Eco Guixolense d'1 d'agost de 1879, la primera instal·lació d'una cucanya per a la Festa Major data de l'any 1832. Es tractava (i no ha canviat pràcticament gens amb el pas dels anys) d'una fusta arrodonida d'alguns metres de llargària que, en aquells temps, podia ser molt bé un vell pal d'alguna embarcació desballestada. La cucanya es fixava per mitjà d'unes cadenes a un escull formant angle amb el nivell de les aigües i, en el seu extrem, se situava una bandera.
L'últim dia de la festa a les quatre de la tarda la població sencera, vilatans i forasters, es traslladava en massa a l'indret conegut com la Pedrera, prop els actuals Banys de Sant Elm. Els espectadors es distribuïen per les roques i la petita platja propera i una munió de petites embarcacions es disposaven al voltant dels esculls triats, tot esperant els actors de l'espectacle. Aquests, un grapat de nois prims i cremats pel sol esperaven el moment per iniciar la travessia del pal que, ben engreixat, resultava força difícil de superar. A dos quarts de cinc de la tarda la música d'una banda assenyalava l'inici de la competició. Un a un els nois intentaven agafar la bandera de l'extrem. La relliscada inevitable de més d'un dels concursants implicava la seva caiguda a l'aigua, a voltes amb moviments grotescos, fet que provocava les rialles del públic i les burles dels companys d'aventura. Alguns, més lleugers, més hàbils o simplement amb més sort aconseguien arrencar la bandera i celebrar el seu triomf enmig dels aplaudiments i la música de la banda que no deixava d'amenitzar tot l'espectacle.
Una capbussada, el més elegant possible, i el guanyador recollia el premi que l'acreditava com un dels pocs que havien vençut a la cucanya. Les alternatives entre les caigudes i els triomfs provocaven successives onades de burles, aplaudiments i xiulades, tot de tal magnitud que la música de la banda acabava perduda al mig del soroll conformant tot plegat un quadre d'animació i festa tant estrany com característic.
Text: Josep Auladell Payró / Imatge: Amadeu Mauri
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols