La història comença a mitjan segle XVIII. En aquells anys Espanya estava en guerra amb el Regne Unit, una potència naval que ocupava l’illa de Menorca, una excel·lent plataforma des d’on llançar tota mena d’atacs
En aquest context la vila de Sant Feliu, que no disposava de mitjans per defensar-se, va patir l’any 1747 el bombardeig del Colchester, àlies Bou negre. Aquest vaixell de guerra anglès va ocasionar una gran quantitat de danys als habitatges i a les embarcacions. Aquesta desfeta, i la convicció de què s’hauria pogut evitar si Sant Feliu hagués comptat amb mitjans de defensa, va moure al consistori a sol·licitar la instal·lació d’una bateria de canons en algun indret de la badia.
El 12 de novembre de 1751 un document ens informa de l’artilleria i altres subministraments que es feien entrega al regidor Joaquim Remos, nomenat pel batlle Joan Salamó com a guarda del magatzem de la bateria traslladada a la vila de Sant Feliu per a defensa del seu port. Els subministraments estaven formats per tres canons de ferro de 16 lliures, tres curenyes de plaça, tres jocs complets d’estris, dotze falques de punteria, etc. Quant a les municions, estaven formades per dos tipus ben diferenciats: 300 bales rases de 16 lliures i 12 cartutxos de llauna amb metralla. El proveïment es completava amb 3 arroves de cuerdamecha i 30 quintars castellans de pólvora. La bateria es situà a l’esperó dels Guíxols per un clar motiu tàctic. El penyal proporciona un punt elevat des d’on obrir foc sobre qualsevol embarcació que intenti arribar a Sant Feliu, sigui a la platja de Calassanç o al port natural del racó de Llevant. La dotació de llaunes de metralla ens indiquen la intenció de considerar la bateria de Sant Feliu com un punt fortificat que ha de ser dotat amb elements específics per un combat a curta distància. Així, la bateria havia de ser capaç de rebutjar tant un intent de desembarcament com un atac directe a les seves peces. Els tres canons de ferro de 16 lliures eren peces molt adients per aquesta feina. Podien tenir un abast en elevació màxima d’uns 2.000 metres, però normalment disparaven entre els 800 i els 1.000 metres. Això els permetia cobrir tota l’amplada de la badia guixolenca amb un bon arc de tir en la seva part frontal. Amb els trets de metralla l’abast disminuïa notablement situant-se entre els 400 i els 600 metres. La bateria va entrar en acció en moltes ocasions i es va mantenir activa fins a l’any 1808.
Text: Josep Auladell Payró / Imatge: Autoria desconeguda
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols